Acabada de nomenar pubilla d’Escaldes-Engordany, Laia Llobet ho viu com un somni. També, n’és conscient, com una enorme responsabilitat

Ara que ja fa uns dies, ho vas assumint?

Encara em costa una miqueta, però ara sí, ho vaig assumint. Els primers dies no m’ho creia, estava en xoc. Em sentia diferent: em despertava i em deia “ostres! Soc la pubilla!”

Un somni fet realitat?

Com que sempre m’havia fet tanta il·lusió, però ho veia inaccessible. Ara penso “he pogut” i em sento especial, per dir-ho d’alguna manera.

Què significa el pubillatge?

Ser pubilla significa representar Escaldes-Engordany en particular, durant les festes de la parròquia, però també representar Andorra quan vas a les festes de Catalunya. Has d’ensenyar les tradicions del teu país. Alhora, t’ensenyen les seves, així que aprens moltíssimes coses. 

Es diu que els joves passen de les tradicions. 

Gens! Però és cert que veig que cada vegada menys gent es presenta per ser pubilla i és una tradició que no m’agradaria que es perdés. I aprendre altres tradicions, explicar-les a Andorra, per a mi és molt especial. 

A casa t’hi han ‘conduït’ cap aquí. 

Bé, sí. La mare va ser dama el 1996 i des de petita em va animar a presentar-me a pubilleta. “Serà una experiència única”, em deia. No vaig ser escollida, però el meu germà sí que un any va ser nomenat hereuet i jo, que tenia uns tretze anys, anava amb ell a les sortides. Vaig veure com del pubillatge es formava una mena de família, com s’ho passaven de bé, i vaig decidir que també ho volia. 

Bravo!

Sí, volia la meva pròpia família i viure la meva pròpia història. 

Algun record especial?

Per exemple, els sopars amb totes les pubilles fent la seva entrada: deien el seu nom i entraven, representant la parròquia. 

Com un ball de princeses?

Tal qual. I eren de pobles que jo ni tan sols sabia que existien. 

Però també comporta obligacions, una responsabilitat. 

I molt gran! Has d’ensenyar Andorra quan venen altres pubillatges de Catalunya, ets tu qui ha d’explicar què és Andorra, les seves tradicions, i per fer-ho bé has de tenir-ne un bon coneixement. 

Per això la selecció és dura. 

Sí, sí. Són tres dies, amb un examen escrit, sope qüestions culturals, històriques, geogràfiques. Després, una prova oral on el jurat valora com t’expresses. Finalment, un dinar, per demostrar com et desenvolupes en públic, el saber estar. 

T’ho esperaves, ser triada?

No, no, en absolut. De fet, tot el cap de setmana havia estat plorant perquè no n’estava gaire contenta. Així que quan van nomenar la dama i vaig veure que seria jo la pubilla, em vaig emocionar moltíssim: estava tremolant. 

Havies tingut una percepció ben errònia, veus?

Però al dinar es fixen molt en com interactues i havia estat molt nerviosa, sense trobar temes de conversa... Vaig sortir-ne una mica aixafada. 

No cal parlar molt, a vegades callar...

És clar. Però en aquell moment...

Quan debutes?

El 8 de maig, a Sant Miquel d’Engolasters. Estic nervioseta, sí, serà el primer acte amb la banda oficial i el vestit de pubilla. Me l’estan acabant: en tinc moltes ganes!

Més emocionada tu o la mare?

La mare ho està molt. Mentre preparava els exàmens ella estava al darrere i crec que més nerviosa que jo. Ara, d’emocionada, diria que jo més. 

El teu germà t’ha donat consells?

M’ha dit que en gaudeixi, que aprofiti per parlar amb tanta gent com pugui, que en faci molts amics, perquè els conservaré per sempre. 

Quan passin aquests dos anys?

Seguiré mantenint les amistats que creï. Però ja seré fora d’Andorra: vull fer la carrera de Dret.